El MACBA presenta una de les representants més destacades de l’avantguarda cinematogràfica dels anys setanta. El cicle anomenat "El Cinema d’Yvonne Rainer" programa fins el 16 d’abril tota la filmografia d’una coreògrafa, intèrpret i cineasta singular.
Projectar les práctiques més arriscades del cinema experimental realitzat als Estats Units al llarg dels anys seixanta i setanta sembla ser una de les constants més assentades en l’ideari de la secció d’audiovisuals del MACBA. Després de les celebrades sessions de les pel·lícules de Hollis Frampton –un dels cineastes i teòrics cabdals del cinema estructural- i la conseqüent publicació d’una recopilació dels seus textos anomenat Especulacions, arriba el moment per gaudir de la proposta fílmica d’Yvonne Rainer.
Iniciada en el camp de la interpretació i la dansa moderna, aquesta filla d’anarquistes va ser una de les alumnes avantatjades del ballarí Merce Cunningham. L’any 1961 va actuar al Living Theatre de Nova York i poc després va formar part de la Judson Dance Theatre. Les seves inquietuds en la dansa contemporània es van traduir en una búsqueda formal de noves estratègies enmarcades en la repetició de moviments, el dinamisme de patrons predissenyats i una tendència absurda i reveladora d’allò lúdic. Les introduccions de projeccions de diapositives i films en les seves obres teatrals dels anys seixanta van donar lloc a un major interés per el cinema, al final de la dècada. Yvonne Rainer va entendre el seté art com una extensió estètica i teórica del seu sentit artístic i dels seu pensament feminista. El salt de la dansa al cinema va ser un trajecte coherent pel fet de mantenir una posició dialèctica pertinent sobre les expressions corporals i la concepció del temps.
El cinema li permet argumentar un discurs molt més elaborat, determinat pel llenguatge oral i el text escrit. “La práctica fílmica de Rainer examina les conseqüències afectives i psíquiques de l’existència diària de les dones –incloent-hi el que Rainer anomena les emocions compartides de les relacions humanes- utilitzant la seva pròpia vida com un tipus de búsqueda mítica. El canvi de la dansa al cinema permet a Rainer explorar l’emoció, en la seva forma més popular i extravagant: el melodrama”, afirma Patricia Levin al llibre Women & Experimental Filmmaking. El minuciós treball de muntatge de Lives Of Perfomers (1972), Film About A Woman Who (1974) i Kristina Talking Pictures (1976) demostra que la successió d’esdeveniments són una excusa per treballar un procés de distanciació. Rainer estira continuament la corda entre la significació de les emocions dels personatges, en uns diàlegs i una voice over que permeten una identificació subjectiva, i el subratllat de les marques d’anunciació. Una manipulació minimalista de les formes cinematogràfiques que s’apropa a l’assaig fílmic. Perquè és la paraula i la veu (expressada de manera omniscient o personificada oralment), i no la mirada de Rainer, la que indica una posició iconoclasta que reflexiona sobre el paper de la dona en la societat contemporània.
Ficcions amb actors i documentacions de coreografies de ballarins, esdevenen històries amb arguments que relaten teories femenistes amb continues asincronies ente imatge i so. “Tal i com passava en les pel·lícules prèviament realitzades per Yvonne Rainer, Journeys From Berlin / 1971 és un assaig teòric, recolzat per una narrativa complexa, que pot enquadrar-se dins de la tendència, existent des de fa alguns anys en el sí del cine d’avantguarda nordamericà, que s’ha anomenat The New Talkie i que té certes afinitats amb algunes pel·licles europees, especialment britàniques, com les obres de Sally Potter, Laura Mulvey i Peter Wollen”, analitzen Fernando Herrero i José Ignacio Fernández Burgón al llibre Cine Independiente Americano: Una Introducción.
L’ús minimalista i neutral de les inscripcions dels seus primers films deixa pas a un llenguatge enfocat cap a la política i el psicoanàlisi. Les estructures coreografiades entre les relacions espai-temps, mobilitat-estaticisme, silenci-soroll i veu-música, intervenen en menor grau a Journeys From Berlin / 1971 (1980), The Man Who Envied Women (1985) i Privilege (1991). La seva posició compromesa envers la sexualitat, la identitat i el feminisme queda rsumida en la seva darrera obra MURDER and murder (1996), plantejada com una narrativa lineal on la identitat femenina de dues dones lesbianes i el propi Jo de l’autora s’alcen com a elements decisius del discurs.
Programa de cine
20 de febrero
Five Easy Pieces, 1966-1969, b/n, sense so
Compilació dels seus primers curtmetratges. Inclou: Hand Movie, 5', 1966; Volleyball (Foot Film), 10', 1967; Rhode Island Red, 10', 1968; Trio Film, 13', 1968; Line, 10', 1969.
Trio A, 10'30'', 1978, b/n, sense so
27 de febrero
Lives of Performers, 90', 1972
5 de marzo
Film About a Woman Who…, 105', 1974
12 de marzo
Kristina Talking Pictures, 90', 1976
26 de marzo
Journeys from Berlin/1971, 125', 1980
2 de abril
The Man Who Envied Women, 125', 1985
9 de abril
Privilege, 103', 1991
16 de abril
MURDER and murder, 113', 1996
No hay comentarios:
Publicar un comentario